Tristesa

La mare em mira amb cara de llàstima. M’agradaria dir-li què em passa, però no se m’acudeixen les paraules que podrien descriure què sento. És com si cada vegada que em veiés amb cor d’expressar-me un tros de paper se’m posés a la boca de l’estómac i em taponés de mala manera. Està preocupada, li noto. Em compra ximpleries sense jo haver-li demanat res, em deixa anar a dormir més tard i posar les coses que més m’agraden al carro de la compra. La cosa és que encara no he fet servir res del que m’ha comprat, me’n vaig a dormir tan d’hora com puc, i no poso cap caprici al carro mentre comprem. Sembla que algun ésser hagi absorbit tota l’energia que un dia va fer de mi un nen normal, feliç. M’encantaria poder cridar-li a ple pulmó que estic bé i que no es preocupi, que jo me n’encarrego i que suposo que això és una etapa que, tal com ha vingut, desapareixerà. A vegades m’he imaginat que ho feia, però jo cridava i cridava i ella no em sentia.

He decidit que avui li diré què em passa. M’ho he proposat, com a repte personal. Encara que em voldria quedar al llit enrotllat entre els llençols eternament, em llevo. Vaig al lavabo i em miro al mirall. La llàstima i el rebuig cap a mi mateix m’envaeixen, i em donen ganes de tornar al llit. Decideixo, però, apartar la vista i fer les meves coses. Vaig a la cuina i em faig l’esmorzar. Bé, el meu esmorzar, un cafè i un cigarro. Cada calada que faig em relaxa una mica més. La mare sempre em diu que he de deixar el tabac, però d’alguna cosa m’hauré de morir, i si fos d’això tampoc m’importaria. Sembla que el temps no passi. Passo d’estirar-me al sofà a la butaca, m’assec al marbre de la cuina i dono voltes pel pis. Surto a la terrassa a fumar-me un altre piti, me l’acabo, em dutxo i torno a seure al marbre. Sento l’espetec de la porta contra la paret, i m’aixeco de cop.

No suporto la seva mirada de llàstima. Em saluda i em pregunta què he fet aquest matí. Li responc que no he fet res, perquè asseure’m a totes les superfícies del pis i donar voltes com un idiota és el mateix que no fer res. Ha agafat menjar preparat, així que en cinc minuts ja som a taula. Ens mirem mútuament. Mantenim una conversa, però cap dels dos sabem què dir. Menjo tot el que puc, i aixeco la mirada. Em pregunta si em passa alguna cosa, i en comptes de dir res m’aixeco i m’encenc un cigarro. Avui ja me n’he fet tres, això no pot ser. He estat a punt de respondre, però no he pogut. La frustració i la ràbia s’apoderen de mi. La mare no fa ni diu res perquè sap que en aquests moments prefereixo estar sol. Tres pitis després, decideixo tornar-ho a intentar.

Està rentant els plats mentre balboteja la lletra de la cançó que sona per la ràdio. Me la quedo mirant, però no caic en què no sóc invisible, i que tard o d’hora veurà que l’estic observant com un psicòpata. La crido i la faig seure al sofà. És ara o mai.

Mama, estic trist. No sé per què, però ho estic des que em llevo fins que me’n vaig a dormir. No tinc ganes de fer res més que estirar-me al llit i desaparèixer. Estic cansat d’estar trist, però no sé com deixar d’estar-ho.

Els ulls se m’omplen de llàgrimes, potser de pena o d’alegria per haver estat capaç de dir el que acabo de dir. Alegria, una paraula del tot nova en el meu vocabulari.La mare no diu res, simplement somriu i m’abraça fort, molt fort.

Beth Patsi Sainz