LA VENJANÇA DEL TAXISTA

Aquell dia el Carles va esmorzar ous ferrats i salsitxes com qualsevol altre dia, va llegir el diari i la seva dona li va fer un petó a la galta abans d’anar-se’n. Va saludar als seus companys de feina i va arrancar el motor del taxi. 

Mentre conduïa el vehicle per les atrafegades carreteres de Londres un únic pensament rondava pel seu cap.

A dos quarts i mig d’onze va aparcar el seu cotxe, les lletres Safoni li enlluernaven la cara, les mans li tremolaven. Però aquesta tremolor va parar tan bon punt va veure un home vestit amb un esmoquin de marca que parlava pel telèfon: sabia que estava buscant un taxi, ho sabia tot sobre aquell home, sabia què havia esmorzat i sabia que es dirigia cap a casa, però no hi arribaria mai, a casa.

El Jordi va aixecar la mà demanant un taxi i allà era ell, preparat. — Bona nit, cap a on ens dirigim? — li va preguntar, — Kensington Place Gardens — li va contestar, sense ni tan sols dirigir-li la mirada. Un cop dit això,  l’empresari va agafar el mòbil i es va posar a contestar missatges com si res. Al Carles li bullia tot el cos de ràbia. Com podia ser que no el reconegués quan ell havia estat tota la vida tenint malsons amb la seva cara? Tenia les mans al volant. El tràfic a aquella hora era terrible i es movien molt lentament. El taxista anava mirant pel retrovisor d’amagat, espiava la cara d’en Jordi, tenia la cara que tenen tots els homes de negocis, una cara buida de sentiments, amb les dents blanques, els cabells pentinats cap enrere, es notava que volia amagar les seves canes, però el cert és que no era difícil veure-les. — Em sona la teva cara, pot ser que t’hagi vist en algun lloc? — el Carles va deixar anar un petit riure. — M’ho diu molt la gent això, tinc una d’aquelles cares que s’assemblen molt a tothom — el Jordi va fer una cara d’estranyat — No, no, jo t’he vist algun lloc o et conec d’alguna cosa —. En Carles no va respondre, es va quedar en silenci. Volia saber si seria capaç de situar-lo, si se’n recordaria d’ell. Però no va haver-hi temps perquè de sobte va sonar el so de trucada del mòbil del Jordi, no va trigar a contestar. —Lola, estic arribant no et preocupis… Si, ja ho sé, ja ho sé, sempre arribo tard… Ho sé maca, però no puc fer-hi res… Lola, no t’enfadis, el papa està fent tot el possible per arribar a casa… No em diguis això, ja saps que t’estimo infinit… Lola, no pengis, Lola? Lola? — En Jordi va guardar el mòbil amb un moviment brusc a la butxaca. — Era la teva filla? — Li va preguntar el Carles. — Sí — va respondre. — Jo i la meva filla havíem tingut el mateix problema, jo em passava hores treballant i mai arribava a temps per les audicions, els sopars o els contes de bona nit —. Era cert el que deia el Carles, no s’ho estava inventant. ​​— No ho vol entendre, no crec que ho sàpiga entendre tampoc, no sap com l’estimo, però el món és així, si no arribés tard a casa després no li podria comprar la nina que tant vol per l’aniversari, saps? — En Jordi es va obrir molt dient això, en Carles fins i tot va arribar a sentir llàstima per ell. — Amb els anys ho entendrà, li has de donar el seu temps — va contestar el taxista. I era veritat, als fills els hi costa entendre com és que els seus pares treballen tant i no tenen temps per a res, però amb els anys s’adonen que tot el que feies era per ells. Ja portaven una bona estona al taxi, i havia arribat el moment de decidir. Si girava cap a la dreta, portaria en Jordi a casa seva, amb la seva filla i si girava cap a l’esquerra, anirien de camí al magatzem on pretenia retenir-lo. Cap a on giraria? Podria dir que li va costar decidir, però no seria cert, perquè, en el moment de decidir, en Carles va recordar que mai havia anat de vacances amb la seva família, mai havien pogut permetre-s’ho, si girava a l’esquerra, podrien anar a Menorca, o qui sap si potser, fins i tot, a Míkonos. Les mans es van moure soles cap a la direcció on creia que era adequat girar. — Ei, cap allà no es va cap a Kensington Place Gardens — va dir en Jordi. — Ho sé — va respondre en Carles. En Carles no havia estat sempre taxista, abans de dedicar-se a aquest ofici havia treballat a l’empresa Safoni pel Jordi. No era la millor feina, però li aportava els diners suficients per a poder cuidar de la seva família. El canvi d’ocupació va causar un canvi immens dins la rutina de la seva família, s’havien hagut de mudar, vendre joies de la seva dona, canviar els seus fills d’escola i retallar luxes que ja no es podien permetre. Ara estava assegut davant l’home que havia causat tal catàstrofe dins la seva vida, i ni se’n recordava de qui era. Es jubilaria d’aquí poc, i volia tenir diners suficients per donar a la seva família tot allò que durant aquests anys no havia estat capaç de concedir-los-hi. En Jordi n’era la solució. El portaria a un magatzem abandonat, la gent no trigaria massa a trobar a faltar en Jordi, i un cop allà en Carles demanaria una gran suma de diners, i utilitzaria aquests diners per fer feliç a la seva família. Mentre recorria la carretera tenia una imatge ben clara dins el seu cap, estava estirat a la platja, el sol li enlluernava la cara, tenia una cervesa al costat i la seva família estava allà amb ell.

Berta Cirera Saenz