EXPERIMENTANT LA GASTRONOMIA

Encara ho recordo com si fos ahir, la seva textura embafadora enganxada al meu paladar, el seu dolç sabor als meus llavis i jo, amb un somriure immens, que no podia parar d’engolir el que fins el dia d’avui és una cosa que m’enamora només de veure-la, que no em cansaré mai de tastar, i per la qual espero que mai no hi hagi una última vegada.

Tenia tres anys, era una nit de fosca de desembre, era fosc i jo estava estirat al sofà amb el meu germà petit, en Martí. De sobte sento obrir-se la porta del garatge, el meu pare acabava d’arribar de treballar. La mare em va agafar en braços i em va asseure a la cadireta, la qual tenia un coixí amb un gos brodat. Jo estava assegut, mirant fixament al meu germà petit, que era just davant meu. El meu pare va entrar a la cuina amb un somriure i li va dir a ma mare que per fi havien arribat les vacances de Nadal, i que ho havíem de celebrar amb un bon sopar. Ells dos van gaudir d’un lluç al forn cada un, mentre que jo i el meu germà ens vam haver de conformar amb un «potito» de verdures.

Vaig acabar ràpidament el meu menjar, però vaig haver d’esperar a que els meus pares acabessin per descobrir el que seria l’ingredient secret per fer-me sentir feliç quan no ho estic, el motiu pel qual volia que arribessin els matins del dissabte per tornar-la a sentir a la punta de la meva llengua, l’al·licient perquè, des de petit, tingués un desig d’experimentar i estudiar la gastronomia.

Va arribar l’hora, els meus pares van aixecar-se de les seves cadires i van posar el meu bol escantonat de color verd al microones. Va passar 1 minut i em van posar al davant un bol amb aigua negra i una cullera. Al principi no n’estava del tot segur, però a partir d’aquell moment, quan em vaig posar la primera cullerada a la boca, la meva vida va canviar per sempre.

La xocolata desfeta havia arribat per no anar-se’n mai. 

Pere Gordi