MONA LISA

Cada dia passen milers de persones… Només per veure’m a mi! Qui ho hauria de dir, oi? Una al principi no s’ho imagina, això. Mentre et pinten al taller, només desitges que el pintor il·luminat no perdi el nord, que no es distregui mentre et pinta o que al final no se’n penedeixi del resultat i no et llenci, com si no valguessis res. Jo me’n vaig salvar, però des del taller vaig veure com alguns dels meus companys patien el pitjor malson que una pintura pot tenir.

La gent ni tan sols sospita dels nostres sentiments, es pensen que només som una imatge immòbil sobre tela. Però la veritat no és tal i com imaginen, crec que, si realment la coneguessin, tota aquesta gent avorrida i amargada,  abocada al consumisme artístic, em cremarien perquè sabrien que els he estat observant i jutjant desde fa mig mil·lenni. I una de les coses que posa més nervioses a les persones és el ser jutjat. Però, ei! Que no tinc dret a fer-ho, potser? Ells ho fan amb mi des de fa segles: Que si tinc la cara molt rodona, que si tinc el nas molt gros, o que em falten les celles! O sigui que ells sí i jo no? Doncs no em dona la gana! A més, jo i els meus companys no tenim res a fer, aquí penjats i encadenats a la paret. I si no poguéssim ni tan sols fer això, la pintura s’esquerdaria més ràpidament per la nostra tristesa, i cap dels millors restauradors podria reparar el mal causat sobre la tela.

Tot i que no em faria gaire pena que algun quadre s’esquerdés una miqueta, sobretot els que són uns fanfarrons: Que si els seus pigments han envellit molt bé amb el temps, que si estan valorats en cinc milions d’euros… Al final cansen, la veritat. Però jo crec que ho fan perquè estan morts d’enveja. Els hi fa ràbia que sigui tan famosa i que tingui tant valor. 

Però a mi tot això no m’importa. He viscut massa temps com per preocupar-me d’aquestes tonteries. El que de veritat m’agradaria seria que algú m’alliberés, poder veure món, poder escapar de la meva presó emmarcada i ser lliure, i rescatar també als meus amics. Potser fins i tot podria aprendre a pintar. 

Si aconseguís el meu anhelat desig, no voldria visitar llocs famosos, com la cort de França o museus famosos, no. Ja hi he estat, en aquests llocs. El que voldria realment seria veure el mar. No l’he vist mai a la vida real, i segur que no té comparació amb les representacions descolorides dels meus companys. També voldria anar a Orient. Diuen que allà els colors són més vius i vermellosos. Però el que m’agradaria més, per sobre de tot, seria provar el menjar. 

Per desgràcia, l’única vegada que he estat més a prop de la llibertat va ser quan el lladre Vincenzo va aconseguir treure’m astutament del museu. La gent feia cues llarguíssimes només per veure el forat buit que havia deixat a la paret! No sé per què es queixaven, els del museu, si gràcies a això van vendre més entrades!

Però bé, llevat que aparegui cap salvador, de moment em toca seguir aquí, com sempre, observant i essent observada per la multitud.