UN ATAC DE NERVIS

La Carme és una dona de 87 anys que porta a la residència molt de temps. Està cansada d’estar envoltada de vells pudents que es fan pipi a sobre. 

A més, cada dimecres venen un grup de joves a fer companyia als grans. Ella odia els dimecres. Els joves venen i li parlen com si fos inútil, com si fos un pobre gatet atropellat. No vol fer pena. De vegades el grup proposa activitats que, per suposat, també odia, perquè, segons ella, són jocs de criatures.

Un dimecres, va venir una noia nova amb cara de pomes agres. La Carme li va xisclar perquè s’atansés on era ella i fer-la enfadar.

“Què collons et passa, nena?”. La noia va fer una cara de fàstic, i de seguida es van caure bé.

Al final, a la Carme li van acabar agradant els dimecres i a la noia també. Es passaven les tardes parlant i parlant malament de tothom. 

Un dia, la Carme li va explicar a la noia una història. Ella, de jove, era ballarina.

Explicava que era guapa, alta i prima, que era l’enveja de totes les nenes. Quan més parlava, més s’endinsava al núvol. Estava somiant desperta, recordant la seva joventut amb els preciosos tutús roses i els mallots que li marcaven la figura.

De cop, el seu somni es sacsejava. La Carme va despertar a sobre de l’escenari de la residència i les infermeres l’estaven sacsejant perquè tones en si. 

“Carme, Carme”. La cridaven i quan va recuperar-se del meravellós somni, va agafar un atac de nervis. Mai no li deixen fer res, estava farta de que la tractessin com si fos tonta, li han espatllat el moment, els records de quan triomfava, i ara s’ha despertat a la realitat. És una iaia. Ho detesta.

La Carme comença a cridar i a donar cops amb el bastó al terra, les parets, i fins i tot, intenta colpejar a les infermeres. 

De sobte, enmig del caos de l’atac de nervis, la Carme s’atura i mira fixament la noia amb cara de pomes agres. Li fa un senyal perquè s’acosti, i en un murmuri li diu a l’orella: «No puc aguantar més aquesta vida. Vull ballar una última vegada abans de morir».

La noia es queda sorpresa i no sap què respondre, però després de pensar-ho una estona, decideix fer realitat el somni de la Carme. Li parla amb la directora de la residència i organitzen una petita actuació de ball per a la Carme.

El dia de l’actuació, la Carme està nerviosa, però també emocionada. Quan els altaveus sonen i la música comença, la Carme s’oblida de tot i balla com ho feia abans, amb la gràcia i la lleugeresa d’una ballarina professional. La gent de la residència s’atura per mirar-la, i fins i tot els joves que venen els dimecres estan impressionats.

Quan la música acaba i la Carme acaba el seu ball, tothom l’aplaudeix. La Carme està exhausta però feliç, i abraça la noia amb cara de pomes agres, donant-li les gràcies per fer realitat el seu somni.

A partir d’aquell dia, la Carme es sent més a gust a la residència i s’ha fet amiga de molts dels seus companys. La noia amb cara de pomes agres es converteix en la seva confident i amiga més propera, i la Carme ja no odia els dimecres. Perquè, a vegades, fins i tot els moments més inesperats poden portar als somnis més meravellosos.

Lluna Bertran