RODAMONS 

Des de la terrassa del restaurant, asseguda amb un cafè entre les mans, el vaig veure travessar el carrer amb presses. El seu gos no l’acompanyava, però en duia la corretja blava enrotllada en una mà blanca com la neu. Feia setmanes que no es canviava la roba. El veia sempre amb aquella jaqueta texana de color gris foradada, i uns pantalons negres que es deia pel poble que havia arrabassat a un rodamon que dormia una nit als peus de les escales de l’església. Mai havia estat costum seva dur braçalets, ni tampoc ho feia ara. No obstant això, s’havia negat també aquell dia a abandonar aquell gruixut anell de plata al pis de lloguer on vivia feia més de cinc anys. 

Caminava frenètic, segurament amb l’esperança d’allunyar-se com més aviat millor de les mirades indiscretes que li llançava la gent, assedegada per la curiositat i l’interès no volgut que aquell home jove els despertava. I és que era ben cert que, amagat entre tot aquell reguitzell de desestructura i malviure, hi quedaven les restes d’un antic encant perdut entre les enrevessades branques del temps. Enmig d’una mata desatesa de greixosos cabells castanys, damunt d’unes bosses fosques causades per la falta de son, dos ulls daurats semblants a joies d’or lluitaven per romandre lluny de la llum del sol, doncs sabia que la claror només faria que evidenciar aquells dos abismes d’inexplicable bellesa. 

Quan va passar per davant meu, un rastre d’olor a gespa mullada el va precedir. Vaig tenir la sensació que els seus ulls es desviaven un segon de la direcció en què havien estat fixats en tot moment per dirigir-me una mirada cautelosa, gràcies a la que va saber del cert que feia estona que l’observava caminar amb aquell pas exaltat seu. En menys d’un segon va tornar a conduir aquella mirada del color de la mel enfront, conservant l’expressió perduda i nerviosa que mai abandonava el seu rostre pàl·lid. 

Confessaven les veus voladores de les quals ningú en coneixia l’origen, que aquell jove de desconcertant aparença amagava a les seves espatlles una fortuna inconcebible, acumulada durant anys i anys d’herències familiars guanyades per mitjà d’antics negocis de mineria. Si aquelles diendes eren veritat, estava segura que ni tan sols ell mateix sabia on havien anat a parar tots aquells diners. 

L’home va continuar avançant en línia recta pel carrer, deixant a una pobre dona que li va demanar que li aguantés una bossa durant uns segons amb la paraula a la boca. Un senyor d’edat avançada i caràcter malhumorat ho va veure, i li va etzibar una escridassada mentre s’afanyava a socórrer la dona, però el jove, de pitjor temperament, es va girar per menysprear els seus crits amb una gesticulació despectiva amb la mà i després va prosseguir apressadament. La gent es va anar fent a una banda a mesura que avançava, fins que va tombar una cantonada encenent un cigarret amb un llumí i va desaparèixer. Jo vaig deixar la tassa buida de café sobre la taula, i després que el cambrer em portés el compte, me’n vaig anar, amb la certesa que al següent dia el tornaria a veure. 

Madrona González Vila